He fet una tipografia, primer l'he dibuixat i despues l'escanegi. Una vegada escanejat passada les lletres a l'Adobi Illustrator i despues es passa a una plantilla d'orientació perquè les lletres tinguin la grandària adequada incloent els signes. Ja fet allò utilitzem el Fontlab (és una programa fet per a crear tipografias), vam obrir un arxiu nou i ens saldra això:
Cliquem en una de les lletres i copiem la lletra de l'arxiu illustrator i el enganxamos, tal com t'ho ensenyo:
Una vegada fet tot això anem A File -> Font Info i vam emplenar ho que ens demana. Despues ho vam guardar File -> Generate font i ho guardem en format .otf. Després els comprimim i ho deixem en la carpeta Llibreria -> fonts i ja ho podem utilitzar.
He creat aquesta tipografia perquè he volgut que tingui una mica de estil grafiti, es a dir, urbà però sense ser-lo tant, i el nomen Juanagrafith ve de "Juana" és el nom d'un amic(que en pas descanse) i "grafith" de grafiti.
Monotipia, máquina de componer que funde los caracteres uno a uno; nombre de firma de una máquina de composición tipográfica que usa caracteres de metal.
Una linotípia (també conegut com linotipo) és la màquina inventada per Ottmar Mergenthaler que mecanitzar el procés de composició d'un text per a ser imprès. Abans que s'inventa la linotípia el procés d'impressió era manual. Cada pàgina d'un diari o una publicació es componia a mà amb componedor i regleta. Sobre una regleta s'anaven disposant les lletres, caràcters tipogràfics o composant paraules, signes de puntuació i espais en blanc, que el Operari havia d'agafar d'uns dipòsits en què es trobaven una gran quantitat de caràcters classificats per ordre. Òbviament, existien diferents tipus de mida per a cada caràcter i es triarien en funció de les característiques i èmfasi del missatge. Per exemple, per compondre els titulars es feia una mida molt més gran que per al corpus del text. Exactament igual, una com es fa avui en dia, només que el procediment era completament artesanal i molt lent i tediós.
Amb la linotípia, el procés de composició es reduïa notablement. L'operador, prement la tecla corresponent ubicada en un similar al teclat de la màquina d'escriure seleccionar un caràcter tipogràfic determinat. La tecla, automàticament la matriu o motlle de la lletra particular quedava lliure i sortia d'un dipòsit que es situava al capdamunt de la màquina. Posteriorment, dit motlle baixava a un centro comú, on aquesta lletra, seguida d'altres, formaven les paraules i espaiats l'operador que havia seleccionat al copiar el text que tenia davant.
